(versión española más abajo)
Avui comencem amb una endevinalla: un partit que, com s’espera que faci el PP, guanya les eleccions amb el 45% dels vots i amb més de 10 diputats per sobre de la majoria absoluta, és possible que només acabi durant dos anys al govern?
Pensem-hi. Gràcies a les reformes impulsades pel PSOE en el darrer any, la “següent fitxa del dòmino” a caure després de Grècia, Irlanda i Portugal ja no és Espanya sinó Itàlia. Bé. No és ben bé cert. Això era un acudit (hahaha). El què ha passat és que la incompetència de Berlusconi ha fet, no que Espanya passés a estar darrera d’Itàlia, sinó que Itàlia passés davant d’Espanya en el rànking del dubtós honor de ser el proper país a fer fallida. Espanya no ha millorat i això es veu perquè, en moments de pànic la prima de risc espanyola és tan alta com era abans. L’únic que passa és que la Italiana està pitjor.
Per tant, quan Rajoy arribi a La Moncloa, a més de trobar les tradicionals factures impagades i després de dir allò de que la “situació és pitjor del què esperàvem” (que predictibles són tots els polítics de tots els colors), s’haurà de posar a treballar per a què Espanya sigui un país solvent que no li calgui ser rescatat. Això només ho aconseguirà si fa les coses bé. Si no, acabarà com Grècia. M’explico. Un país és solvent si quan es fa una projecció de la capacitat de generar recaptació fiscal no compromesa en obligacions (com pensions o atur), aquesta és suficient per a pagar els deutes. Per a ser solvent, doncs, cal assegurar-se que un té suficients ingressos i cal no tenir massa ingressos compromesos.
El primer problema que cal resoldre és el de l’atur. Dels 160.000 milions d’euros que ingressa l’estat espanyol, el subsidi als quasi 5 milions de desocupats se’n menja quasi 40.000 milions. Per tercera vegada en democràcia, la crisi dispara la taxa d’atur per sobre del 20%. A més d’un drama humà sense equivalent al món occidental, aquesta xacra social és una sagnia fiscal que cal eliminar. Per això cal reformar el sistema (franquista) de les negociacions col·lectives i cal eliminar el mercat dual on els insiders tenen privilegis a costa de deixar sense protecció els outsiders, és a dir els aturats i els joves que no han tingut mai feina.
La reducció de compromisos fiscals també ha d’incloure retallades de despesa. No cal dir que cal eliminar tota la despesa inútil i repetitiva (diputacions), l’obsoleta (correus) i la que es fa per guanyar vots i favors. Entre la despesa a retallar, s’haurà de tenir en compte els efectes sobre el creixement econòmic i prioritzar les inversions en la productivitat dels treballadors (educació, infraestructes productives, tecnologies, etc).
L’augment de la recaptació, per la seva banda, requereix dos tipus d’accions: un nou sistema impositiu i la promoció del creixement econòmic. A més de ser re-distributiu, el sistema impositiu ha de ser eficient: no tots els impostos tenen els mateixos efectes sobre els incentius a invertir i el sistema fiscal ha de triar els que tinguin menys efectes distorsionadors.
El creixement econòmic s’ha de fomentar amb mesures d’oferta som serien, entre moltes d’altres, una regulació que no desincentivi l’eficiència i la competència, un sector públic que no es consideri l’enemic de l’empresa i un sistema educatiu que promogui la creativitat, la innovació i l'emprenedoria.
Finalment, caldrà fer front a la crisi del sector financer tot recordant que, al 1990, Japó va tardar una dècada a reformar els seus bancs (Espanya ja porta quatre anys) i això ha fet que la crisi encara duri avui, 21 anys després!
Quan Mariano Rajoy prengui possessió del seu càrrec, hauria de recordar tres coses. La primera és que no haurà guanyat les eleccions per mèrit propi sinó per incompareixença del contrari. Després de negar la crisi durant anys i d’equivocar-se en la diagnosi, el PSOE ha generat una devastació econòmica tan còsmica que ningú vol que segueixi governant. Més que una gran victòria del PP el què es preveu pel dia 20 és una gran derrota del PSOE.
La segona cosa que ha de recordar Rajoy és que totes les reformes suara esmentades seran doloroses i comportaran malestar social. Aquest malestar serà accentuat per un partit socialista que, ja sense responsabilitat de govern, s’embolicarà en la bandera demagògicopopulistoide dels indignats, protestarà totes i cadascuna de les decisions que prengui i acusarà constantment al govern d’estar al servei dels rics. Ja ho ha fet durant la campanya electoral mentre manava, imaginin-se què no farà quan siguin a l’oposició!
Finalment, Rajoy ha de recordar la història recent de Grècia. La recessió va començar quan la dreta de Kostas Karamenlis era al govern. Al 2007, quan la crisi ja s’albirava, Karamanlis va guanyar la reelecció (els hi sona?). Però la situació va arribar a ser insostenible i va avançar les eleccions (els hi segueix sonant?). Va guanyar Georges Papandreu amb 44% dels vots i 160 diputats, 10 per sobre de la majoria absoluta. En relació a les anteriors eleccions el partit de Papandreu va pujar 58 diputats i el de Karamanlis va baixar en 60. Era octubre de 2009! Repeteixo: octubre de 2009!
Una de les primeres decisions de Papandreu va ser la de sortir a la premsa i dir “la situació era pitjor del què pensàvem”. Que predictibles són tots els polítics de tots els colors! Això va generar una pèrdua de confiança que va fer pujar la prima de risc fins a límits estratosfèrics. Això, sumat a la incapacitat de fer reformes que fessin tornar el creixement econòmic han fet que Grècia es convertís en un país insolvent i que Papandreu, malgrat la seva flamant majoria, hagi hagut de dimitir. I heus ací resposta a l’endevinalla: si! Es pot. I la de Papandreu és un exemple d’una majoria absoluta aclaparadora que només ha donat un govern de dos anys.
------------------------
Adivina adivinanza: un partido político que, como se espera que haga al PP, gana las elecciones con el 45% de los votos y con más de 10 diputados por encima de la mayoría absoluta, ¿es posible que sólo acabe durando dos años en el gobierno?
Pensemos. Gracias a las reformas impulsadas por el PSOE en el último año, la "siguiente ficha del dominó" a caer después de Grecia, Irlanda y Portugal ya no es España sino Italia. Perdonen. No es exactamente así. Era un chiste. Jajaja. Lo que ha pasado es que la incompetencia de Berlusconi ha hecho que Italia pasara delante de España (y no que España pasara a estar detrás de Italia) en la poco deseable clasificación que concede el dudoso honor de ser el próximo país a ir a la quiebra. España no ha mejorado y eso se ve para que, en momentos de pánico la prima de riesgo española es tan alta como era antes. Lo que pasa es que la Italiana está peor.
Por lo tanto, cuando Rajoy llegue a La Moncloa, además de encontrar las tradicionales facturas impagadas y después de decir aquello de que la "situación es peor del qué esperábamos" (que predictibles son todos los políticos de todos los colores), se tendrá que poner a trabajar para que España sea un país solvente que no tenga que ser rescatado. Eso sólo sucederá si hace las cosas bien. Si no, acabará como Grecia. Me explico. Un país es solvente si cuando se hace una proyección de la capacidad de generar recaudación fiscal no comprometida en obligaciones (como pensiones o paro), ésta es suficiente para pagar las deudas. Para ser solvente, pues, hay que asegurarse de que uno tiene suficientes ingresos y hay que tener pocos ingresos comprometidos.
Lo primero que hay que afrontar es el problema del paro. De los 160.000 millones de euros que ingresa el estado español, el subsidio a los casi 5 millones desocupados se come casi 40.000 millones. Por tercera vez en democracia, la crisis dispara la tasa de paro por encima del 20%. Además de un drama humano sin equivalente en el mundo occidental, esta lacra social es una sangría fiscal que hay que eliminar. Por eso hay que reformar el sistema (franquista) de las negociaciones colectivas y hay que eliminar el mercado dual donde los insiders tienen privilegios a costa de dejar sin protección a los outsiders, es decir los parados y los jóvenes que no han tenido nunca trabajo.
La reducción de compromisos fiscales también tiene que incluir recortes de gasto. No hace falta decir que hay que eliminar el gasto inútil o repetitivo (diputaciones), el obsoleto (correos) y el que se hace para ganar votos y favores. El resto se tendrá que recortar teniendo en cuenta los efectos sobre el crecimiento económico, priorizando las inversiones en la productividad de los trabajadores (educación, infraestructes productivas, tecnologías, etc).
El aumento de la recaudación, por su parte, requiere dos tipos de acciones: un nuevo sistema impositivo y la promoción del crecimiento económico. Además re-distributivo, el sistema impositivo debe ser eficiente: no todos los impuestos tienen los mismos efectos sobre los incentivos a invertir y el sistema fiscal tiene que escoger los menos distorsionadores.
El crecimiento económico se tiene que fomentar con medidas de oferta somos serían, entre muchas otras, una regulación que no desincentive la eficiencia y la competencia, un sector público que no se considere el enemigo de la empresa y un sistema educativo que promueva la creatividad, la innovación y la emprendeduría.
Finalmente, hará falta hacer frente a la crisis del sector financiero recordando que, en 1990, Japón tardó una década en reformar sus bancos (España ya lleva cuatro años) y eso hizo que la crisis todavía dure hoy... ¡21 años después!
Cuando Mariano Rajoy tome posesión de su cargo, tendría que recordar tres cosas. La primera es que no habrá ganado las elecciones por mérito propio sino por incomparecencia del contrario. Después de negar la crisis durante años y de equivocarse en el diagnóstico, el PSOE ha generado una devastación económica tan cósmica que nadie quiere que siga gobernando. Más que una gran victoria del PP, lo qué se prevé para el día 20 es una gran derrota del PSOE.
La segunda cosa que tiene que recordar Rajoy es que todas las reformas mencionadas serán dolorosas y comportarán malestar social. Este malestar será acentuado por un partido socialista que, ya sin responsabilidad de gobierno, se enredará en la bandera demagógicopopulistoide de los indignados, protestará a todas y cada una de las decisiones que tome y acusará constantemente en el gobierno de estar al servicio de los ricos. ¡Ya lo ha hecho durante la campaña electoral mientras mandaba, imagínense qué no hará cuando esté en la oposición!
Finalmente, Rajoy tiene que recordar la historia reciente de Grecia. La recesión empezó cuando la derecha de Kostas Karamenlis estaba en el gobierno. En el 2007, la crisis ya se avistaba pero Karamanlis logró camuflarla y ganar la reelección (¿les resulta familiar?). Pero la situación llegó a ser insostenible y adelantó las elecciones (¿les sigue sonando?). Ganó Georges Papandreu con 44% de los votos y 160 diputados, 10 por encima de la mayoría absoluta. El partido de Papandreu subió 58 diputados y el de Karamanlis bajó 60. ¡Era octubre del 2009! Repito: ¡octubre del 2009!
Una de las primeras decisiones de Papandreu fue la de salir a la prensa y decir "la situación era peor del qué pensábamos". ¡Que predictibles son todos los políticos de todos los colores! Eso generó una pérdida de confianza inmediata, cosa que hizo subir la prima de riesgo hasta límites estratosféricos. A ello se sumó la incapacidad de hacer reformas que generaran crecimiento económico y Grecia se convirtió en un país insolvente. A pesar de su flamante mayoría, Papandreu tuvo que dimitir. Y he aquí respuesta a la adivinanza: Si! Se puede. Y la de Papandreu es un ejemplo de una abrumadora mayoría absoluta que sólo ha dado un gobierno de dos años.
fuente: Xavier Sala Martin
No hay comentarios :
Publicar un comentario